A l’EIM La Milotxa, acompanyem el vincle afectiu des dels primers mesos de vida:
el bebé que s’allibera, l’adult que observa, la calma compartida.

A l’escola infantil, aquest vincle també es posa a prova:
acompanyem els xiquets i xiquetes en l’aventura de separar-se sense trencar-se, de confiar que l’adult continua sostenint-los.

I quan la confiança s’assenta, el joc apareix com per art de màgia.

Perquè no hi ha moviment lliure ni joc espontani sense seguretat emocional,
ni autonomia sense sentir que l’adult, encara que no estiga al costat, continua estant.

💜 L’adaptació, el procés de vinculació, no és un moment puntual. És un procés de confiança.
I cada vegada que un xiquet torna a plorar, el cos simplement recorda que necessita ser acollit… una vegada més.

👉🏼 Ara que ja estem a mitjans d’octubre i, en teoria, les rutines de l’escola ja estan al seu lloc…
encara hi ha xiquets i xiquetes que ploren en entrar a classe, que busquen la mirada de l’adulta, que es queden quiets quan abans es llançaven a jugar, o que encara no s’han atrevit a fer-ho.

A vegades, les famílies es pregunten:
“Ja no estava adaptat/ada?”

La realitat és que la vinculació no acaba quan deixen de plorar.
El cos continua buscant senyals de seguretat, continua preguntant, a la seua manera:
“Puc confiar ací?”
“Puc soltar-me del tot?”
“Em continuaràs sostenint, encara que no et veja?”

Tot això parla d’un moment de retrobament amb el vincle, amb la confiança, amb el cos que necessita sentir-se segur per poder jugar.

El que un xiquet viu a casa —el seu mode de ser acollit, la seua experiència de seguretat, la manera com viu la separació— viatja amb ell a cada espai.

Per això, quan arriba a la classe, la seua manera d’entrar, de moure’s, de mirar o de quedar-se quiet… ens parla molt més de la seua història emocional que del seu “caràcter”.